Castell de Burriac

El Castell de Burriac, també conegut com a Castell de Sant Vicenç, s’alça al cim de la muntanya de Burriac, a uns 400 metres sobre el nivell del mar, dins el terme municipal de Cabrera de Mar. La seva posició estratègica, sobre els contraforts de la Serralada Litoral, permet un ampli domini visual de la costa i de la plana del Maresme, des de Vilassar fins a Caldes d’Estrac, així com del pas de les principals vies terrestres. Aquest control del territori va convertir l’emplaçament en un punt clau des de l’antiguitat.

Els orígens de l’ocupació del turó es remunten a l’època ibèrica, quan la muntanya ja estava poblada i complia una funció de talaia defensiva. Durant el segle II aC, en època romana, l’indret es transformà en un petit fortí o castrum destinat a vigilar la Via Sèrgia i controlar el poblat d’Iluro, situat a la falda del turó. D’aquest període es conserven restes de la cisterna romana, fragments d’estructures i paviments d’opus signinum reutilitzats en construccions posteriors, així com material ceràmic i figures ofrenades procedents del Mediterrani Oriental.

La primera referència documental del castell data de l’any 1017, quan Berenguer Ramon I el rep de la seva mare, la comtessa Ermessenda. Entre els segles XII i XIII es construeixen la torre de l’homenatge, la capella de Sant Vicenç i diversos magatzems, configurant-se el recinte sobirà i el recinte jussà que definiran l’estructura bàsica del castell. Inicialment propietat del llinatge dels Santvicenç, el castell passà posteriorment a la família Desbosc i, ja durant el segle XV, al baró Pere Joan Ferrer i des Torrent. Aquest darrer impulsà una important reforma del conjunt: amplià el recinte sobirà, afegí sales nobiliàries, magatzems i quadres, i dotà el castell d’un cinturó de muralles, donant-li una configuració molt propera a la que ha arribat fins als nostres dies.

Des del punt de vista arquitectònic, el castell s’adapta al relleu escarpat mitjançant un recinte murat de planta irregular. El recinte jussà inclou un bastió, la porta principal i un pati destinat a magatzems i a l’estabulació del bestiar. El recinte sobirà, presidit per la torre de l’homenatge, acull la capella de Sant Vicenç i diverses sales nobles disposades al voltant d’un espai central, així com la cisterna romana reutilitzada. La torre de l’homenatge, de planta circular, presenta murs d’1,25 metres de gruix i una alçada aproximada de 15 metres; l’accés se situava a uns tres metres del nivell del sòl i es feia mitjançant una escala llevadissa o un pont de balança. La capella de Sant Vicenç, ubicada dins el clos sobirà, conserva restes de voltes i murs datables al segle XII.

Les excavacions i intervencions arqueològiques realitzades entre els anys 1993 i 1994 van permetre identificar tres grans fases constructives. La primera correspon a l’època romana (segles II–I aC), amb la cisterna i les restes del fortí; la segona, d’època altmedieval (segles XI–XIV), s’associa al recinte sobirà i a part del baluard nord; i la tercera, de cronologia baixmedieval (segles XV–XVI), es vincula a les reformes impulsades per Pere Joan Ferrer al recinte jussà.

El castell deixà d’utilitzar-se definitivament cap al segle XVIII. Actualment és un jaciment visitable i objecte de conservació, que preserva testimonis materials de les diferents etapes constructives i evidencia la continuïtat d’un emplaçament estratègic ocupat des de l’antiguitat fins a l’edat moderna.